Eleccions, desastres naturals, atemptats, conflictes internacionals, avanços científics, pandèmies… grans esdeveniments en la Història de la Humanitat. Tots sabem a què ens referim quan parlem d’esdeveniments de gran rellevància social, política, econòmica o cultural que acaparen l’atenció del públic i dels mitjans. La forma com els individus han pogut llançar i rebre aquestes notícies d’abast mundial sempre ha estat lligada als mitjans de comunicació. Des dels primers gravats o pintures en pedres i parets fins als correus a cavall, dels pregons, bàndols i periòdics fins al telègraf i el telèfon seguits per la ràdio i la televisió per a acabar avui a internet i els mitjans en línia.
Encara que sigui una vella qüestió hem de repensar una vegada i una altra la frase del filòsof i sociòleg Marshall McLuhan: el mitjà és el missatge. Ja ningú dubte que els mitjans de comunicació no sols transmeten informació, sinó que també influeixen en la nostra manera de pensar i sentir. Si això era cert fa dècades, què succeirà ara amb l’imperi de la imatge, internet, les xarxes socials, etc.? McLuhan també va dir que som el que veiem, i a més formem les nostres eines i després aquestes ens formen. Tot resulta molt inquietant quan la nostra dependència amb els canals tecnològics de comunicació és cada vegada major i més intensa. Som dependents en el particular perquè, per exemple, qui no ha observat a persones que en concerts, actes públics, visites turístiques o esdeveniments socials com unes noces o un aniversari passen la major part del temps prenent fotografies o gravant vídeos? La seva experiència queda esbiaixada per l’objectiu de la seva càmera de forma gairebé hipnòtica i els seus sentits reduïts a una visió parcial del fet.
I som dependents en el general perquè quan esclata una notícia de gran abast estem molt supeditats al format a través del que coneixem el contingut. Recordem la pandèmia mundial del COVID-19: Els mitjans de comunicació van proporcionar informació sobre el virus, les mesures preventives, les vacunes. En general, va haver-hi un esforç a presentar dades de confiança, evitar l’alarmisme i promoure la responsabilitat social. Desgraciadament, també va haver-hi faules, desinformació, fake news, persones, partits polítics, grups d’opinió que manipulaven informació sensible. Segons el mitjà en el qual t’informis, així serà la teva realitat.
La veritat és que per a informar-nos necessitem un vehicle, un mitjà, però això no ens obliga a ser esclaus de sensacionalismes, falta de verificació, estereotips, prejudicis, falta de respecte i de sensibilitat. Avui tenim moltes notícies rellevants en el nostre present, una quantitat aclaparadora. Els conflictes bèl·lics són una de les més crítiques. Pensem ara quants podríem enumerar. Gairebé segur que parlaríem del conflicte Ucraïna-Rússia o de Palestina-Israel. Però hi ha més de seixanta guerres en el món amb gairebé cent en països involucrats. També és cert que, amb la reducció d’hores de classe de matèries humanístiques, els més joves no aprenen a desenvolupar el pensament crític, una eina fonamental per a afrontar el món. Sens dubte, els mitjans aconsegueixen que informativament hi hagi continguts que prevalguin sobre uns altres. Però aquests són temes que, òbviament, no podem tractar aquí i ara.
Aquí i ara toca concloure est el post. Close seguirà interessada a aprofundir en aquests temes que esperem que també despertin la vostra curiositat. Feliç i ben informat mes de maig.
