Imaginem que avui ens proposem no parlar. No respondre missatges. No opinar. No explicar. No enviar àudios de tres minuts dient “perdó pel rotllo”. Us sona radical o temptador? Avui parlarem dels retirs de silenci que han deixat de ser un territori exclusiu de monjos tibetans o de personatges de pel·lícula existencial. La pregunta sura en l’aire: estem davant una experiència espiritual, una necessitat contemporània o simplement una nova moda/negoci wellness?
Vivim en l’era de les notificacions, àudios a velocitat 1.5, reunions, reels a tota hora, debats en la TV i opinions de tothom. No és casual que cada vegada més persones (esgotades professionalment, amb la creativitat bloquejada, sobrepassades per les circumstàncies) sentin la necessitat d’apagar el món per uns dies. No per a fugir, sinó per a descansar de la sobreinformación i del mandat invisible d’haver sempre alguna cosa a dir. El silenci, en aquest context, deixa de ser buit per a convertir-se en un bé escàs. I quan alguna cosa escasseja, es torna valuós.
Callar voluntàriament podria ser un acte revolucionari (i terapèutic). En els retirs de silenci no hi ha small talk, ni a què et dediques?, ni cal omplir silencis incòmodes, perquè precisament el silenci és el protagonista. I això, al principi, fins pot resultar inquietant. El cinema l’ha explorat bé. A Menjar, resar, estimar, Julia Roberts descobreix que el silenci no és absència, sinó espai. En Into the Wild, l’aïllament revela tanta bellesa com vertigen. Fins i tot Lost in Translation ens recorda el profund que, a vegades, és el que no es diu. No necessàriament per a trobar respostes místiques, sinó per a escoltar-se sense interferències.
Per a alguns, el retir de silenci serà una experiència espiritual vinculada a la meditació, la contemplació o l’oració. Per a uns altres, una eina de salut mental: baixar el ritme, regular el sistema nerviós, donar-li un descans a la ment hiperestimulada. També hi ha una mica de tendència social. El silenci s’ha tornat el nou luxe. Així com abans es viatjava per a “veure coses”, ara viatgem per a “no escoltar res”. Això no ho invalida: moltes modes neixen de necessitats reals.
Potser el major aprenentatge en els retirs no té lloc en aquests dies sense paraules, sinó després. Quan tornem al món i descobrim que no tot necessita ser comentat. Que no tota pausa és incòmoda. Que escoltar -de veritat- és més rar i valuós que parlar.
I tal vegada, només tal vegada, una forma de resistència amable.
