En la sorra pública contemporània, la política ja no s’entén només com l’art de governar, sinó com un gran dispositiu de comunicació. El llenguatge s’ha convertit en eina i, alhora, en camp de batalla. No és casual: qui controla les paraules, controla en bona part la forma en què la societat percep la realitat. I, com va dir el filòsof francès Michel Foucault, “el llenguatge crea realitats”.
El discurs polític, amb les seves consignes i eslògans, funciona com un prisma: selecciona, simplifica i orienta la mirada ciutadana cap a determinades interpretacions. Així, conceptes com a “progrés”, “llibertat” o “seguretat” es transformen en banderes desplegades segons els interessos de cada partit i, fins i tot, de cada portaveu. Els mitjans, per part seva, no actuen només com a mirall d’aquest llenguatge, sinó que també el modelen. En temps d’immediatesa digital, els titulars, enquadraments i agendes informatives amplifiquen unes veus i releguen unes altres alguna cosa que no és innocent, sinó que respon a interessos determinats de persones, institucions o partits concrets. Recordem que ja en el segle XVII, Francis Bacon recull una antiga dita en llatí i el tradueix com a “Calúmnia, que alguna cosa queda”.
Pierre Bourdieu ja advertia a Sobre la televisió (1996) que els mitjans tendeixen a privilegiar l’espectacular per sobre el rellevant, configurant una realitat fragmentada. La sèrie documental The Fourth Estigues (2018), que mostra el treball del The New York Times durant la presidència de Donald Trump, revela com el periodisme és tant narrador com protagonista en la disputa pel relat. Perquè qui s’apropia del relat, guanya. Més enllà de la retòrica grandiloqüent o de les promeses, els missatges polítics es recolzen en tècniques molt estudiades per a calar en la societat. Per exemple, la simplificació extrema: convertir problemes complexos en frases curtes i fàcils de repetir, un estil que casa molt bé amb les xarxes socials. O l’apel·lació emocional, que ens col·loca un terreny més afectiu que racional: por, esperança, indignació o patriotisme… s’imposen per la via ràpida a l’argumentació raonada.
Aquests trucs, que combinen fonamentalment psicologia, màrqueting i lingüística, no són neutrals i d’aquí la importància de desenvolupar una mirada crítica que ens permeti identificar quan el llenguatge busca informar i quan intenta manipular. Encara que sigui una tasca cada vegada més àrdua, a close pensem que el desafiament per a tots nosaltres és no caure en la seducció del missatge, sinó aprendre a llegir entre línies i nodrir-nos de tots els punts de vista. Perquè el llenguatge de la política pugui a ser vist no com un truc, sinó com el que hauria de ser: una eina per a pensar junts un futur comú bo per a tots.
l
