Cada estiu el mateix ritual. Aeroports abarrotats, platges convertides en escenaris de fotografies idèntiques, llistes de llocs «imprescindibles» i una carrera silenciosa per demostrar que s’ha estat més lluny, pujat més alt o conegut un lloc més exòtic que la resta. Viatjar s’ha convertit, en molts casos, en una col·lecció de segells per al passaport
digital de les xarxes socials. Però existeix un altre viatge molt menys fotografiable i, probablement, molt més transformador: el que condueix cap a l’interior d’un mateix.
Hi haurà persones que han recorregut mig planeta sense haver-se trobat mai? Perquè a close creiem que, sense sortir quasi bé de casa, es poden descobrir continents sencers en els passadissos interiors de cadascun. Perquè els mapes tradicionals mostren muntanyes, deserts, oceans i ciutats. El mapa de l’ànima, no obstant això, és infinitament més complex. Conté territoris inexplorats anomenats por, desig, infància, ferides, esperança o resiliència. Llocs que evitem visitar perquè requereixen una valentia distinta a la d’agafar un avió. Fa falta silenci per a recórrer-los. Fa falta temps. Fa falta la disposició de mirar on normalment apartem la vista.
Algunes històries del cinema parlen precisament d’aquesta mena de travessies. A Into the Wild (Sean Penn) el protagonista creua Alaska convençut que busca llibertat, quan en realitat està intentant comprendre qui és. A Eat Pray Love, basada en les memòries d’Elizabeth Gilbert, el viatge per Itàlia, l’Índia i Bali és amb prou feines la superfície d’una cerca molt més profunda: reconstruir una identitat trencada.
Potser el turisme modern hagi confós el que és el veritable moviment. Canviar de paisatge no garanteix canviar de perspectiva. És possible contemplar l’alba des d’una platja paradisíaca mentre continuem carregant exactament amb les mateixes preocupacions que teníem abans d’enlairar. L’equipatge emocional sempre factura amb nosaltres. El viatge interior proposa un altre itinerari. Vindria a ser un preguntar-se quins somnis van quedar oblidats, quines decisions continuem posposant, quines parts de la nostra personalitat romanen ocultes per por del judici aliè. És descobrir talents desconeguts, reconciliar-se amb errors passats i aprendre que les nostres cicatrius
també formen part del paisatge.
Paradoxalment, els qui realitzen aquest viatge solen tornar amb el millor dels souvenirs: una versió sorprenent de si mateixos. Descobreixen que l’autoestima no depèn dels «like», que l’èxit no sempre coincideix amb les expectatives alienes i que la felicitat no és una destinació llunyana. Està molt més a prop. Sovint espera pacientment darrere d’una conversa pendent amb una mateixa. No és necessari que sigui aquest estiu (naturalment viatgem o no quan ens ho permet el ritme de vida, les ganes o totes dues coses), però tal vegada pot ser interessant explorar aquest territori que no apareix en Google Maps: el propi cor. Els paisatges espectaculars estan a Islàndia, el Japó o la Toscana. Però alguns romanen dins de nosaltres… intactes.
I en un altre moment, si ens ho permeteu, parlarem d’un destí magnífic: el poble o la
ciutat dels nostres avantpassats. Feliç estiu!
Copia el text
