No ens agrada ser tan contundents a close, però avui ens la juguem amb aquesta afirmació: jugar no és perdre el temps! Això sí: fair play, sempre.
Des de ben petits, jugar és una de les maneres naturals que tenim d’explorar el món. Juguem per descobrir, per provar, per imaginar, per relacionar-nos … i també, no ens enganyem, perquè ens ho passem bé. Una partida, un joc simbòlic, un esport, un joc de cartes… poden semblar mons molt diferents, però tenen alguna cosa en comú: mentre juguem, passen coses. I sovint, aprenem sense adonar-nos-en.
Quan un infant construeix una torre, que probablement caurà al cap de trenta segons :), inventa una història, juga a metges o organitza una persecució pel menjador, està desenvolupant un munt d’habilitats: llenguatge, imaginació, coordinació, planificació, resolució de problemes i regulació emocional.
I després hi ha aquella assignatura que no apareix a cap butlletí de notes però que ens acompanya tota la vida: aprendre a conviure. Perquè jugar amb altres infants és descobrir que el món no gira exactament al voltant d’un mateix. Que toca esperar. Compartir. Negociar. Respectar les normes. Acceptar que potser avui no et toca ser qui guanya. I, sobretot, descobrir que perdre una partida no és cap tragèdia nacional.
El joc és, en aquest sentit, un petit laboratori social. Un lloc segur on aprenem a cooperar, competir, gestionar la frustració, posar-nos en el lloc de l’altre… i tornar-ho a intentar.
I si parlem de joc, no podem oblidar el joc simbòlic. Quan un nen o una nena juga a ser metge, astronauta, mestre, cuiner o qualsevol altra cosa que se li passi pel cap, està provant rols, reproduint situacions que observa i imaginant altres maneres de fer les coses. I, en aquest sentit, què important és jugar a les famílies, oi? Potser és l’ ocasió en què els adults poguem descobrir com ens veuen els nostres fills…
Però el joc no s’acaba quan deixem de ser petits. Continuem jugant tota la vida. Només canvia el terreny de joc: juguem a cartes, a taula, fem esport, muntem puzles, participem en concursos, fem escapades amb amics o ens enganxem al joc de moda.
I sí, en les darreres dècades ha aparegut amb molta força un nou espai de joc: els videojocs. Una partida en solitari o en línia pot significar imaginar estratègies, coordinar accions, comunicar-se, prendre decisions, o ajudar un company. Però això no vol dir que una pantalla substitueixi una tarda al parc, una partida de cartes amb l’àvia o una guerra de coixins al menjador. Cal trobar l’equilibri, com passa amb qualsevol activitat, el com, el quan i el quant també compten.
Perquè jugar és molt més que entretenir-se. És imaginar, provar, equivocar-se, riure, frustrar-se, tornar-hi i compartir. I que mentre pensem que només estem jugant, estem aprenent a viure.
Us sembla que, en una altra ocasió, parlem de la cara menys amable del joc? Avui, però, quedem-nos amb la bona.
I com que l’estiu ja ha fet game over, gaudim del nostre joc de rol quasi mític: tornar de vacances com qui torna al «cole».
Feliç retorn! I que comenci la partida.