Una miqueta menyspreades per considerar-se intranscendents, les converses d’ascensor són un mode d’establir comunicació, una habilitat social més que tots els que vivim, treballem o visitem un edifici de diverses plantes, practiquem en major o menor mesura, amb major o menor èxit. Més enllà de preguntar a quin pis va el company de tan curt trajecte, podem preguntar per la família, intercanviar alguna tafaneria de veïnatge o comentar algun succés d’actualitat. Però hi ha un punt recurrent: el temps.
I per què les converses als ascensors solen girar entorn del clima? No és només per la cortesia, sinó perquè, en realitat, el clima és ja un tema universal, el petit gran protagonista de les nostres xerrades quotidianes. Des de “Quina calor fa avui!” fins a “No creuen que ja podria parar de ploure?”, aquestes frases s’han convertit en l’equivalent social d’un “Què tal va la vida?” de l’era moderna. Més enllà d’un simple intercanvi de salutacions, el clima deixa de ser només un tema de temporada i es converteix en un mirall del nostre planeta en crisi. El canvi climàtic s’ha fet un lloc als ascensors, aquests petits espais on les paraules volen tan ràpid com l’electricitat que els alimenta.
És curiós com una cosa que sembla banal i que dura pocs segons, màxim minuts si comptem el temps d’espera, pot posar a prova aspectes del nostre caràcter: la timidesa a l’hora de trencar el gel, la capacitat de trobar temes de conversa, la paciència si algú necessita ajuda per a entrar o sortir, la possibilitat de proposar idees per a la convivència, … No deixa de ser simptomàtic que un dels mètodes utilitzat per les empreses en les entrevistes de treball sigui el test de l’ascensor (elevator pitch). Es proposa al candidat que exposi, en aproximadament un minut, els seus punts forts i què li motiva del lloc. En aquest temps, que dura el que es trigaria a baixar dos o tres pisos en ascensor, és essencial distingir l’important de l’accessori, sintetitzar i cridar l’atenció de qui escolta.
Així que la pròxima vegada que, en un ascensor, algú esmenti ¡quina sort que per fi arriba agost!, pensem que aquesta comunicació, que s’estableix gairebé per compromís o per sobreposar-se a silencis incòmodes, són petites transaccions d’informació que ens ajuden a socialitzar i a conèixer a proïsme una mica més i, tant de bo, una mica millor. Ah! I felices vacances!
