A vegades, la paraula «tafaner» es pronuncia amb un cert menyspreu, com si l’interès per les coses alienes
fos patrimoni dels qui els hi manca vida pròpia. Tal vegada és aquest un error de càlcul. Durant segles, la
cultura oficial ha empès el rumor al racó dels vicis menors, etiquetant-los com una feblesa
eminentment femenina i/o moralment sospitosa. Trencarem una llança per la xafarderia a l’ epicentre de l’era digital, on les interaccions humanes es mesuren en freds algorismes. No estem davant un defecte de fàbrica del llenguatge, sinó davant una tecnologia social antiga i eficient. Una cola invisible que manté unida a la civilització. Negar el magnetisme d’un sucós relat aliè és com negar la gravetat. La xafarderia abasta qualsevol àmbit de l’existència. El runrún és el sistema nerviós de la comunitat, i dona exactament igual si la notícia neix en el despatx del director general o del veí del cinquè. Totes les persones, en algun moment de la jornada, formem part d’aquesta gran nació anomenada Ràdio Macuto.
Encara que la correcció vulgui ficar al rumor en el calaix dels pecats, la ciència ha hagut de rendir-se a
l’evidència: diversos estudis han demostrat que l’ésser humà dedica, de mitjana, gairebé
una hora diària al noble art de xafardejar. I aquí ve el primer gir de guió: ho fem sense importar el
gènere, el nivell de formació o la classe social. La vella creença que la xafarderia és una activitat
marginal s’enfonsa davant les dades. A tots ens fascina una bona història, i resulta reconfortant
escoltar aquest clàssic «no saps el que m’acabo d’assabentar» que obre les portes de l’atenció aliena.
Però el veritable secret de l’èxit de la xafarderia no és només sociològic, sinó químic. La neurociència revela
que compartir confidències activa el sistema de recompensa del nostre cervell immediatament. Escoltar
una informació impactant es processa amb molta més intensitat que una notícia neutra, la qual cosa explica per què ens resulta tan atractiu. No marxeu, que encara resta tema: aquest intercanvi dispara els nivells d’oxitocina, famosa hormona de la inclinació i la confiança. Una xafarderia compartida a mitja veu davant la màquina del cafè genera més intimitat, empatia i complicitat instantània entre dues persones que deu anys de converses educades sobre el canvi climàtic o la inflació. És un catalitzador de confiança: en explicar-te aquest secret, t’estic lliurant una arma i, al mateix temps,demostrant que sé que estàs en el meu bàndol.
Per descomptat, existeix una prima línia vermella. La xafarderia no ens converteix automàticament en éssers malvats, però quan s’utilitza per a destruir o aïllar de manera injusta, l’ecosistema s’enverina. Els rumors que surten del costat fosc d’algunes persones o grups els retraten com el que són: éssers tòxics. Stop a la xafarderia malware.
En la seva versió més pura i quotidiana, actua com un bàlsam contra l’aïllament modern. En un món
hiperconectat, però paradoxalment cada cop més solitari, interessar-se per les notícies del veí no
ens fa superficials; simplement ens confirma com a éssers famolencs de narrativa i connexió
humana. Al cap i a la fi, com bé saben els guionistes de les sèries d’èxit i els editors de les
revistes de capçalera, la vida dels altres és un mirall en el qual mirar-se. Llarga vida al rumor.