Les promeses s’han de complir: i avui a close ens preguntem què passa quan jugar deixa de ser un divertit o didàctic per a començar a ser gairebé un problema o un veritable parany?
Analitzem, per exemple, els videojocs, tan de moda. Per avançar el final o, com es diria actualment, per fer un spoiler, probablement el problema no és jugar. El problema apareix quan ja no podem deixar de fer-lo, quan l’activitat lúdica deixa de ser saludable. Aquesta diferència és fonamental per a entendre la cara menys amable del joc. Una activitat pot ser divertida i estimulant i, al mateix temps, convertir-se en problemàtica quan es perd el control sobre ella o comença a interferir amb altres aspectes importants de la vida. Un dels primers senyals d’alerta pot ser l’aïllament social perquè, paradoxalment, una activitat que pot ajudar-nos a relacionar-nos també pot acabar allunyant-nos dels altres. Pensem, per exemple, en una persona que dedica hores i hores als videojocs que deixa en segon pla les amistats, la família, els estudis, el treball, l’esport o altres aficions.
Per descomptat, molts videojocs són, precisament, espais de relació i cooperació. La pregunta clau és una altra: què està deixant de fer una persona per a poder continuar jugant? El perill apareix quan el joc passa a ser una prioritat per davant d’altres activitats o quan es continua jugant malgrat les conseqüències negatives.
La mateixa idea ens porta a un altre terreny especialment delicat: els jocs d’atzar i les apostes. Aquí hi ha diners en joc i el resultat depèn total o en gran part de l’atzar. El risc augmenta quan apareix la necessitat de recuperar els diners perduts mitjançant noves apostes. L’atzar no té memòria. Haver perdut diverses vegades no fa que la pròxima aposta tingui més probabilitats de guanyar.
A més, les noves tecnologies han fet que apostar sigui cada vegada més accessible. N’hi ha prou amb tenir a mà aquest meravellós aparell de comunicació, sí, un telèfon mòbil. I quan a més l’activitat apareix vinculada a l’esport, la publicitat, els programes de TV … la frontera entre entreteniment i conducta de risc pot arribar a ser especialment difusa.
I els jocs de rol? Una altra afició extraordinàriament creativa i social. Interpretar personatges, construir històries, coordinar-se en grup i imaginar mons compartits pot potenciar la comunicació, la creativitat i la cooperació. També aquí cal evitar prejudicis, però mesurar conseqüències. Com ocorre amb altres activitats, el risc apareix quan una pràctica es fa compulsiva o interfereix de manera significativa en la vida quotidiana.
Per als nens i adolescents, aquesta responsabilitat és compartida. Les famílies, l’escola i la societat tenen un paper important a l’hora d’ensenyar a jugar, però també a posar límits. La clau seria, doncs, recuperar una idea senzilla: el joc ha de formar part de la vida, no substituir-la.
Perquè jugar és saludable. Però també ho és saber quan toca deixar de jugar