Tornem a la càrrega amb un tema que ens apassiona i, per què no reconèixer-lo, ens porta una miqueta de cap: les xarxes socials. Fa poc us parlàvem sobre com les xarxes afectaven el nostre comportament i la nostra relació amb els altres per culpa de l’anhelat, odiat, menyspreat, ambicionat, però, sens dubte, polèmic like.
Les empreses tampoc escapen a aquest influx i inverteixen milers d’euros en els seus perfils, tags, paraules clau que sedueixin als algorismes i que els posicionin en els primers llocs dels cercadors. Van a la “caça” de seguidors i somien amb la conversió d’aquests de seguidors en clients.
Però a vegades, massa vegades, aquest propòsit és una arma de doble tall i es gira en contra dels propis anunciants. Els usuaris d’internet responen a una sèrie d’estímuls estudiats, però també es rebel·len contra aquestes estratègies conductivistes i acaben avorrint les marques que els inunden amb novetats, missatges, inputs i avisos de tota mena. La comunicació més reeixida creiem que no és la més aclaparadora ni la més insistent.
Succeeix que identifiquem un banner cridaner, una música comercial o un meme divertit; no obstant això, a l’hora de la veritat, quantes vegades no recordem a quin producte o marca es referia? La tàctica de vèncer per esgotament no és infal·lible. I en les xarxes, afortunadament, cada vegada menys.
En Close, com a internautes, com a usuaris, fins i tot com a anunciants, ens agrada pensar que estem a favor d’una comunicació moderada, intel·ligent i oportuna. Ni més ni menys. I també a favor que ens llegiu en un pròxim i mesurat (o no) post.
