Camí de camins

Qui no ha escoltat parlar del Camí de Santiago o no coneix a algú que l’hagi fet? Tal vegada tu que m’estàs llegint has recorregut en algun moment de la teva vida aquesta històrica via que, en ple segle XXI continua vigent com a ruta de pelegrinatge. A les motivacions religioses s’han sumat les turístiques, socials, esportives, etc. etc. etc… les més dispars i variades. Segons la socorreguda Wikipedia, es denomina Camí de Santiago al conjunt de rutes de peregrinació cristiana d’origen medieval que es dirigeixen a la tomba de Santiago el Major, situada en la catedral de Santiago de Compostel·la, provincia de La Coruña. Dels seus orígens, la pàgina web oficial del camí explica que, al voltant de l’any 820, es produeix la troballa d’aquesta tomba i immediatament, la creació del lloc sagrat per a venerar les restes.

Dotze segles després, aquesta peregrinació continua tenint un atractiu i un poder de convocatòria increïble, encara que amb l’actual pandèmia ha rebut només al voltant d’un 15% del nombre habitual de visitants. La veritat és que és comparable a Roma o Jerusalem. Comparteix amb aquests llocs sagrats una mica més que la qüestió religiosa, si bé en els nostres dies s’han ampliat les raons per a recórrer-ho. Però sigui en l’espiritual o senzillament en lo personal el Camí és una autèntica via del coneixement.

Les possibilitats logístiques de realitzar el trajecte són moltes. Des de triar el tram de camí que millor s’adapta a la nostra situació, a poder decidir si se segueix la ruta d’albergs tradicionals o es prefereix gaudir d’establiments més còmodes, o si es vol combinar una part del camí a peu amb altres mitjans de transport com la bicicleta o l’automòbil. Òbviament, la comoditat no allunya tant al “pelegrí” de les vivències més característiques del camí: gaudir del paisatge més agrest i fins i tot les inclemències del temps o les seves bondats, saludar a altres pelegrins amb el clàssic “Bon Camí!”, descobrir llocs insospitats, gaudir del menjar, l’artesania, les gents genuïnament hospitalàries... Però cap camí resulta més autèntic que un altre perquè cadascun respon a una circumstància, a una necessitat o a un desig.

Caminar per plaer és ja en si mateix un acte que compromet cos i ment. La circulació i els músculs s’activen, els ulls busquen l’horitzó el punt on desapareix el camí o s’acosten a contemplar la molsa que cobreix les pedres, i el pensament… el pensament té un doble recorregut: vagar lliure estimulat pels encants del camí i recórrer el camí interior: el de les sensacions. Alegria i excitació, però també solitud, reconcentració en un mateix o d’un prosaic i intens dolor muscular. Són molts els camins que obre el Camí. Penses en el que t’espera en la següent jornada, però també en el que acabes de viure; medites sobre el destí, però també sobre el lloc del qual has partit. Alguna cosa et diu que ja no tornaràs igual que vas marxar. I els que han repetit es posen d’acord en una cosa: el Camí sempre està, però cada vegada és diferent. Segurament perquè nosaltres no som els mateixos, perquè caminar ens transforma i ens redescobreix.

Acabat el recorregut, el caminant que ho desitja acudirà a l’Oficina del Pelegrí situada al carrer Carretas, a pocs passos de la Catedral, en la qual se li fa lliurament de la Compostela, el document que acredita el seu Camí sobre la base d’uns requisits o un Certificat de Benvinguda. Alguna cosa més que un tros de paper: la satisfacció de culminar una meta. Quan a les 12 hores de cada dia, se celebra la missa del Pelegrí en l’altar major de la Catedral de Santiago, se celebra alguna cosa més que un acte religiós. Se celebra un retrobament amb el món i amb si mateix.

 

 

 

 

Camí dels camins

Qui no ha escoltat parlar del Camí de Santiago o no coneix a algú que l’hagi fet? Tal vegada tu que m’estàs llegint has recorregut en algun moment de la teva vida aquesta històrica via que, en ple segle XXI continua vigent com a ruta de pelegrinatge. A les motivacions religioses s’han sumat les turístiques, socials, esportives, etc. etc. etc… les més dispars i variades. Segons la socorreguda Wikipedia, es denomina Camí de Santiago al conjunt de rutes de peregrinació cristiana d’origen medieval que es dirigeixen a la tomba de Santiago el Major, situada en la catedral de Santiago de Compostel·la, provincia de La Coruña. Dels seus orígens, la pàgina web oficial del camí explica que, al voltant de l’any 820, es produeix la troballa d’aquesta tomba i immediatament, la creació del lloc sagrat per a venerar les restes.

Dotze segles després, aquesta peregrinació continua tenint un atractiu i un poder de convocatòria increïble, encara que amb l’actual pandèmia ha rebut només al voltant d’un 15% del nombre habitual de visitants. La veritat és que és comparable a Roma o Jerusalem. Comparteix amb aquests llocs sagrats una mica més que la qüestió religiosa, si bé en els nostres dies s’han ampliat les raons per a recórrer-ho. Però sigui en l’espiritual o senzillament en lo personal el Camí és una autèntica via del coneixement.

Les possibilitats logístiques de realitzar el trajecte són moltes. Des de triar el tram de camí que millor s’adapta a la nostra situació, a poder decidir si se segueix la ruta d’albergs tradicionals o es prefereix gaudir d’establiments més còmodes, o si es vol combinar una part del camí a peu amb altres mitjans de transport com la bicicleta o l’automòbil. Òbviament, la comoditat no allunya tant al “pelegrí” de les vivències més característiques del camí: gaudir del paisatge més agrest i fins i tot les inclemències del temps o les seves bondats, saludar a altres pelegrins amb el clàssic “Bon Camí!”, descobrir llocs insospitats, gaudir del menjar, l’artesania, les gents genuïnament hospitalàries… Però cap camí resulta més autèntic que un altre perquè cadascun respon a una circumstància, a una necessitat o a un desig.

Caminar per plaer és ja en si mateix un acte que compromet cos i ment. La circulació i els músculs s’activen, els ulls busquen l’horitzó el punt on desapareix el camí o s’acosten a contemplar la molsa que cobreix les pedres, i el pensament… el pensament té un doble recorregut: vagar lliure estimulat pels encants del camí i recórrer el camí interior: el de les sensacions. Alegria i excitació, però també solitud, reconcentració en un mateix o d’un prosaic i intens dolor muscular. Són molts els camins que obre el Camí. Penses en el que t’espera en la següent jornada, però també en el que acabes de viure; medites sobre el destí, però també sobre el lloc del qual has partit. Alguna cosa et diu que ja no tornaràs igual que vas marxar. I els que han repetit es posen d’acord en una cosa: el Camí sempre està, però cada vegada és diferent. Segurament perquè nosaltres no som els mateixos, perquè caminar ens transforma i ens redescobreix.

Acabat el recorregut, el caminante que ho desitja acudirà a l’Oficina del Pelegrí situada al carrer Carretes, a pocs passos de la Catedral, en la qual se li fa lliurament de la Compostela, el document que acredita el seu Camí sobre la base d’uns requisits o un Certificat de Bienvenida. Alguna cosa més que un tros de paper: la satisfacció de culminar una meta. Quan a les 12 hores de cada dia, se celebra la missa del Pelegrí en l’altar major de la Catedral de Santiago, se celebra alguna cosa més que un acte religiós. Se celebra un retrobament amb el món i amb si mateix.